María Josep Estanyol
SEFARAD... SEFARAD
Abans
de res m'agradaria agrair el recolzament que he tingut
del la comunitat jueva de Barcelona en la meva trajectòria
investigadora, agrair també al Sr. Giaco Ventura
l'oportunitat que m'ha donat per exposar un tema que
en el fons encara és poc conegut i que espero
aclareixi molts termes mal emprats i a la Dra. Tessa
Calders, professora de Filologia Semítica de
la Universitat de Barcelona, bona companya i amiga meva
que ha col·laborat molt en la labor investigadora
del tema que avui em porta aquí.
Aquest
Congrés que avui ens reuneix té com objectiu
- segons queda palès - reunir a tots els sefardites
del món en el seu segon retrobament després
de més de mig segle de la conclusió del
primer, en el que avui és l'Estat espanyol. Penso
que és un moment molt oportú per aclarir
el significat del mot Sefarad, abans, a l'edat mitjana,
i el que s'entén per Sefarad en el moment actual.
D'aquí la reiteració del nom Sefarad en
el títol de la meva ponència.
Per estudiar
la nostra història medieval ens hem de desfer
dels marcs territorials, polítics i culturals
que ens són d'utilitat per tractar el moment
actual, per què sinó cometrem un greu
anacronisme. Per entendre la història dels jueus
medievals hi hem d'arribar a través dels segles
que la van precedir. És per això que hem
de ser molt curosos amb la terminologia aplicada a cada
època, i s'ha d'obviar qualsevol referència
a la situació actual. Molts són els historiadors
que han comès aquest error, ja no es pot parlar
de la Història de los judíos en España
y Portugal o de la Història de los judíos
en la España cristiana. De la mateixa manera
que no es pot parlar de jueus espanyols com a terme
aplicat a l'època medieval.
El sentit
actual d'Espanya no és aplicable de cap de les
maneres a la història del judaisme medieval de
la Península, entre d'altres raons perquè
Espanya no va existir com a entitat i amb aquest nom
fins al segle XVIII, i fins aquell moment i molt després
dels Reis Catòlics el nom oficial utilitzat va
ser el de Regnes Hispànics, referit a les nombroses
possessions autònomes, que en sí mateixes
eren regnes, amb les seves lleis pròpies i els
seus furs.
És
també una clara distorsió històrica
voler fer creure que el nom de Sefarad i el gentilici
sefardita, serveixi per designar a tots els jueus que
vivien a la península Ibèrica a l'edat
mitjana, i que per tant inclouria als jueus catalans.
El mot
Sefarad el trobem per primer cop a la Bíblia,
en el capítol 20 d'Abdies, referit molt possiblement
a una regió del Àsia Menor.
Molts
investigadors actuals ja fa temps que han entès
que no es pot utilitzar el mot Sefarad indiscriminadament
perquè és ben sabut que Catalunya i Provença
formaven una entitat a part del que s'entenia per Sefarad.
En citaré aquí alguns d'aquests autors:
Ariel Toaff, B.Z.Benedikt, Simon Schwarzfuchs i Eduard
Feliu entre d'altres.
És
doncs també un error parlar de llengua espanyola
o judeo-español aplicat als jueus medievals de
la Península formada per diferents regnes on
a cadascun es parlava una llengua diferent que era la
llengua materna i familiar del jueus del lloc on residien,
és a dir: català, àrab, castellà,
aragonès, navarrés, lleonés, gallec,
portugués, vasc....
Ens és
molt difícil de determinar en quina data exacta
arriben els primers jueus al territori que més
tard es denominarà Catalunya. És molt
possible que amb la gran Diàspora que es produeix
amb l'imperi romà s'estenguin per tots els territoris
d'aquest imperi formant comunitats que es mantindran
durant els segles. Entre aquestes comunitats algunes
aniran a parar a les nostres terres. Així ho
demostra un segell que vaig trobar a l'Empúries
romana del segle I dec. amb un maguen David i una lletra
xim en el centre del maguen, aquesta troballa es guarda
en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.
El que
és molt possible és que els jueus varen
arribar molt abans que els catalans tinguessin consciència
de ser-ho. Catalunya va anar consolidant-se com a país
en uns territoris on ja hi havia una minoria jueva des
de temps antics enmig d'una majoria de població
politeista romana primer, arriana visigòtica
i cristiana visigòtica després, i encara
més tard cristiana catalana.
El terme
Sefarad no va designar Catalunya fins ben entrat el
segle XVI, quan el terme hebreu Sefarad s'empra per
nomenar totes les terres peninsulars.
Sefarad
era de la invasió del àrabs, el sud de
la Península, és a dir les terres musulmanes
d'Al Andalus. Els regnes cristians del Nord eren genèricament
les terres d'Edom, a més de tenir cada regne
el seu nom específic: Castella, Aragó,
Navarra, lleó, etc. Això vol dir que els
jueus que vivien entre nosaltres tenien com a llengua
materna el català i l'hebreu era la seva llengua
d'estudi i de litúrgia. ¡¡¡Quants
són els documents confeccionats i firmats per
batlles jueus, juristes jueus, secretaris jueus escrits
en català amb notes en hebreu!!!.
Amb el
retrocés del domini musulmà ¿quin
seria el significat de Sefarad? Sefarad esdevé
progressivament tota Castella a mida que es van conquerint
territoris del Al Andalus.
La consciència
d'una especificitat catalana, que no serà només
política, queda ben reflectida en els documents
hebreus de l'època. Valgui com il·lustració
alguns exemples:
- Maimònides,
en el Mixné Torà ens diu que "és
costum entre els jueus de Sefarad, Àfrica del
Nord, Babilònia i Eretz Israel estendre al terra
de les sinagogues catifes (estores) per asseure-s'hi
mentre que en els països d'Edom (regnes cristians)
s'asseuen en cadires".
- Abraham bar Hiia en un document hebreu de Barcelona
estant ens diu que ha rebut nombrosos llibres procedents
de Sefarad, clarament doncs no inclou Barcelona dins
d'aquesta accepció.
- Khasdai ibn Saprut deia al rei del khàzars:
"sàpigues que el nom del país on
habitem és Sefarad en la llengua santa i Al Andalus
en la llengua dels ismaelites que l'habiten".
- Nakhmànides, Ionà ben Abraham i Xelomó
ben Adret, tres grans intel·lectuals jueus del
segle XII ens parlen de l'exactitud de les còpies
dels llibres hebreus que ells han adquirit procedents
de Sefarad.
- Isaac Lattes de Montpeller, esmenta els nombrosos
escriptors jueus que hi ha hagut al Magreb, Sefarad,
Catalunya, Tsarefat i Askenaz.
Aquests
pocs exemples, n'hi ha molts més, demostren que
els catalans no varen ser sefardites fins molt més
tard, quan, continuant sent jueus, varen perdre, no
se sap exactament quan, el record de ser catalans.
Un moment
decisiu en la vida dels jueus va ser el gran avalot
de 1391 en el que molts jueus varen morir, altres es
varen convertir forçosament i altres fugiren
per poder seguir amb els seu judaisme. Després,
un segle més tard, arribaria l'expulsió
definitiva de Castella, Aragó i dels estats de
Sardenya i Sicília en el 1492. Al Rosselló
l'edicte d'expulsió no va tenir vigència
fins al 21 de setembre de 1493, al regne de Nàpols
fins el 1497 i al regne de Navarra fins al 1498.
Això
també influeix en las diferents tongades de jueus
que varen fugir de la península. És evident
que ja en el 1391 en marxaren molts i després
amb l'expulsió de 1492 va ser un èxode
força massiu, però molts es varen refugiar
a regnes veïns que encara els rebien com Portugal
o Navarra, dels quals desapareixerien uns anys més
tard. Es varen repartir en diferents moments per la
geografia mediterrània i europea, uns anaren
al Nord d'Àfrica, altres als Països Baixos,
altres a les repúbliques i regnes de la península
itàlica, altres al imperi otomà.
Podríem
pensar que la consciència de la identitat catalana
s'aniria aflebint progressivament a partir que els jueus
catalans varen deixar de viure a Catalunya i que la
seva definició geogràfica hauria perdut
la seva raó de ser. Però les investigacions
del professor Simon Schwarzfuchs de la Universitat de
Bar Ilan que ha seguit les passes d'aquests exiliats
catalans, deixen ben palès que varen mantenir
la seva identitat molt més enllà del que
molts es pensaven.
A l'imperi
otomà, per exemple, són nombroses les
comunitats catalanes que apareixen documentades com
a tal a Istambul, Esmirna Salònica i Safed.
En la
majoria dels casos els expulsats de Catalunya havien
decidit agrupar-se en comunitats pròpies. Aquesta
voluntat d'unió no s'ha de deslligar d'un desig
de refusar fondre's amb altres comunitats del judaisme
peninsular, especialment amb les originaries de Castella
les quals tenien costums, rituals i una llengua diferents.
D'acord
a l'ús importat de Catalunya, els dirigents espirituals
de les comunitats catalanes no eren designats pel títol
de rabí, sinó amb el de Marbits Torà,
és a dir "difusor de la Torà".
Eliezer
Haixmoní va ser el primer Marbits Torà
de la comunitat catalana de Salònica, des de
1492 i va ser qui va presidir les discussions que desembocarien
en la creació d'una sinagoga "catalana antiga"
i una sinagoga "catalana nova". Sembla ser
que els catalans que vivien en aquesta ciutat abans
de l'expulsió, probablement jueus que fugiren
dels avalots de 1391, no acabaven d'acceptar als "nous
catalans".
Tenim
notícies que Baruch, germà del conegut
Moixé Almosnino va fer reconstruir la sinagoga
catalana després d'un incendi que va patir en
el any 1545, i el mateix Moixé Almosnino va ser
Marbits Torà en una de les dues sinagogues catalanes
de Salònica.
L'antic
cementiri de la comunitat de Salònica, la destrucció
del qual va començar l'any 1943 per construir-hi
la universitat, allotjava un seguit de làpides
que rememoraven l'origen dels fidels catalans. Entre
altres la de Josep al Tortosí, mort en el 1436,
la de Samuel Almosnino, mort el 1551 i que va ser marbits
Torà de la comunitat catalana durant gairebé
40 anys.
També
és molt interessant l'existència de tota
una dinastia de Khazanim catalans anomenats Canpelles
o Campelles que varen oficiar en el decurs dels segles
XVI, XVII i XVIII, un fenomen realment remarcable.
Al costat
de famílies de jueus catalans hi ha la incorporació
de noves famílies procedents del Sud o del centre
peninsulars que s'integren a la comunitat catalana,
com per exemple els Toledano.
Molts
epitafis del segle XVII deixen veure que el Català
havia esdevingut un nom de família, és
el cas de Abraham Català mort en el 1663.
La voluntat
de conservar el patrimoni de la llengua i la cultura
catalana queda també palesa en un volum imprès
en el 1526 a Salònica que du per títol
El ritual del text de Barcelona del ritus de Catalunya
(en hebreu), i segons és escrit en el colofó,
s'ha redactat per desig dels exiliats de Catalunya.
Aquest makhzor va ser reeditat dos cops en el segle
XIX a instància de les dues comunitats catalanes
que malgrat la divisió que havien protagonitzat
quatre segles abans no renunciaven a la unitat del seu
ritual.
Dos institucions
jueves pròpiament catalanes, els beroré
aberot i els beroré tebiot, jutges de delictes
religiosos i jutges de delictes civils, creades amb
l'aquiescència del rei Alfons II en el segle
XIII a Catalunya, varen continuar a les comunitats catalanes
a l'exili i foren adoptades més tard per altres
comunitats peninsulars exiliades a l'imperi otomà
per l'exemplaritat que demostraren en el seu funcionament
per dirigir els assumptes interns.
Aquests
només són uns exemples escadussers relatius
als jueus catalans que varen anar a l'imperi otomà.
Però també tenim documentat el paper que
varen jugar els que arribaren a Roma després
de l'expulsió. L'estudiós Airel Toaff
ha aprofondit sobre la seva història i ha pogut
demostrar que els jueus procedents de Castella, Aragó
i Catalunya es varen organitzar en comunitats separades
i autònomes amb la intenció de conservar
les seves pròpies tradicions i el seu ritual.
Així per exemple el febrer de 1519 el papa Lleó
X concedí als jueus de la comunitat catalana
la construcció d'una sinagoga molt a prop de
la sinagoga dels jueus romans i aquesta era ja la segona
que es construïa. Aquest jueus de la comunitat
catalana de Roma varen jugar un paper destacat com a
banquers.
Amb aquestes
pinzellades no es vol pas demostrar la persistència
de comunitats catalanes a l'exili fins als nostres dies
sinó només la voluntat d'independència
i originalitat de moltes d'elles en relació a
les comunitats veïnes de la península Ibèrica.
No es varen definir mai com a Sefarad perquè
aquest terme es reservava a Castella que havia conquerit
les terres del Al Andalus que varen ser les que pròpiament
es varen definir com a Sefarad.
Els jueus
catalans presentaven una voluntat d'autonomia ben reafirmada.
L'estudi de les diverses comunitats demostra ben clarament
que el judaisme peninsular era ben lluny de ser homogeni.
Els diversos representats del judaisme dels diferents
regnes de la península Ibèrica abans de
l'expulsió no estaven disposats a abdicar ni
a renunciar de la seva originalitat ni de la seva pertinença
a un determinat regna.
Cap a
finals del segles XVI el predomini del judaisme castellà
a l'exili, és a dir el sefardita per herència,
va esdevenir el més nombrós. Llavors es
reafirmà aquest concepte i és a partir
d'aquest moment que es pot parlar d'un judaisme sefardita.
Però s'ha de tenir ben clar que els descendents
dels jueus procedents de Catalunya es varen resistir
molt temps abans d'integrar-s'hi. A tots ells dedico
aquestes paraules.
